Descripció[]
Té el pelatge del cos grisós al dors, la cua i la part externa de les extremitats, mentre que les parts ventrals són blanquinoses. Es caracteritza per la presència d’una taca blanca en forma de mitja lluna a la part superior del cap. Les femelles són més petites que els mascles.
Hàbitat[]
Ocupa una gran varietat de selves primàries i secundàries que inclou manglars, boscos inundables i boscos de galeria.
Alimentació[]
D’alimentació omnívora, aprofita tota classe d’aliments vegetals com llavors, fruits, fulles i brots tendres, encara que també menja invertebrats, ous, rosegadors i altres petits vertebrats. Les dents fortes els permeten menjar llavors de closca dura que no poden trencar moltes altres espècies de cercopitècids.
Reproducció[]
Després d’una gestació d’uns sis mesos, neix una sola cria en cada part.
Conducta[]
De grandària mitjana, els mangabeis tenen la cua més llarga que la resta del cos, que els serveix de balancí quan es desplacen a salts entre les branques dels arbres de la selva.
D’hàbits diürns, viu en grups nombrosos, que inclouen més d’un mascle i que defensen davant d’altres grups de la seva espècie amb vocalitzacions i actituds força agressives. Molts mascles abandonen el grup quan maduren sexualment, mentre que les femelles acostumen a quedar-se en el grup familiar i presenten una jerarquia marcada. El nucli principal del grup el formen les femelles amb les cries.
Estatus i programes de conservació[]
Encara que fins ara estava considerat una subespècie del mangabei gris amb el nom científic de Cercocebus atys lunulatus, en l’actualitat molts autors el consideren una espècie pròpia i separada, Cercocebus lunulatus.
La caça per al consum humà és una de les amenaces principals, juntament amb la destrucció del seu hàbitat selvàtic a causa de l’explotació de fusta, l’obertura de clarianes per obtenir espai per a les pastures per al bestiar domèstic i l’expansió dels conreus.
El Zoo de Barcelona és el coordinador de l’EEP de l’espècie.